Història d'enamorats

Tot va començar una nit de festa a casa dels senyors Montbell. Era una nit perfecta, amb el seu sopar i convidats privilegiats en els quals estava Fernan, un cavaller del senyor Montbell. Tots vestien els seus millors vestits i lluien les seves millors joies, ja que els Montbell eren persones de prestigi. Quan el sopar es va acabar va començar el ball, tots estaven alegres excepte la senyora de Montbell, ella romania asseguda en la seva cadira seriosa i sense dirigir-li la paraula a ningú. Fernan que passava per allí la va veure i li va preguntar què és el que li ocorria, al que aquesta li va respondre que no era feliç, que no li trobava sentit a la seva vida a pesar que estava envoltada de riquesa i privilegis, que ella necessitava un home en la seva vida que li complementés però que encara no havia aparegut. Fernan la va contestar que no tingués pressa, que si més no l'hi esperés aquest amor tan desitjat arribaria. Van passar els dies i Maria, que així és com es cridava la senyora Montbell, passejava pel castell com un ànima en pena, buscant al seu estimat. Fernan i Maria es creuaven de tant en tant pels passadissos, es dirigirien mirades i, de vegades, buscaven un buit per a poder parlar i comentar-se què tal els anava. Quan tots s'anaven a dormir, Maria sortia de la seva estança i es dirigiria al jardí on passejava i mirava les estrelles. Una nit es va trobar amb Fernan, que tornava de caça, Maria li va preguntar si tenia cinc minuts, que tenia una cosa molt important que dir-li. Fernan va acceptar sense dubtar-lo. Maria li va dir que ja havia trobat a l'amor de la seva vida, Fernan que l'escoltava amb un somriure en la cara, a l'escoltar-li dir això la tristesa va envair la seva cara, ella li va dir que era un cavaller molt aposto, que mai s'hagués imaginat que ho arribaria a voler, però que el temps va passar entre ells i que la relació que tenien es va anar consolidant. Fernan curiós però alhora apesarat, li va preguntar a la dama de què cavaller es tractava, ella sorpresa li va preguntar que com podia dubtar-lo, que era ell. Els dos es van fondre en un petó apassionat, ja que Fernan sentia el mateix per ella, però per respecte al seu senyor no li va dir gens.
Els dos amants es veien d'amagat, es mostraven el seu amor a pesar que fora en silenci. Tot anava sobre rodes, fins que un dia un servent del castell els va veure una nit preciosa en el jardí. Li va faltar poc temps per a contar-se'l al seu amo, cosa que va derivar la fúria d'aquest. El senyor Montbell li va proposar un duel, qui sortís victoriós es duria a la dama. Fernan va acceptar sense dubtar-lo, ell volia passar la resta de la seva vida amb Maria, li donava igual que obstacles hauria de sobrepassar. A primera hora del matí de l'endemà, els dos homes jeien en el jardí preparats amb les seves espases per a deliberar qual dels dos es quedava amb la dama. Maria romania perplexa i morta de por mentre el seu marit i el seu estimat es batien en duel per ella. Els dos homes lluitaven i arremetien les seves espases amb la finalitat d'acabar amb la vida del contrari. El senyor Montbell va donar un colp en fals i va caure en el sòl indefens i sense espasa. Era el moment oportú perquè Fernan acabés amb la seva vida, ja que la punta de la seva espasa acariciava el coll del senyor Montbell, però no ho va fer, ell ja estava satisfet, sabia que passaria la resta de la seva vida al costat de la seva estimada. Els dos enamorats van prendre el seu camí cap al castell quan el senyor Montbell, irritat i ple de fúria va emprendre contra Fernan clavant-li la seva espasa. Fernan jeia mort en el sòl. Maria inundada de tristesa es va llevar la vida en el llac, on els dos enamorats es van donar el seu primer petó.