Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana, malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya. La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el occità, la llengua de la poesia trobadoresca, i el catàla eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el occità, cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica; i el català, en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana. La poesia trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en el territorio d’Occitània, de Catalunya i el nord d'Itàlia
La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica, se l'anomena midons (masculí: el meu senior) i manté una relació amb el trobador.
D'aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.Moltes vegades s'estableix, com hem dit, una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l'amor (aparentment), sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament o intercedint per ell. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació (celebra la seva bellesa, bondat, seny). La dama sol ser inaccessible i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.
El marit de la dama, com a tercer vèrtex del triangle Amorós, és presentat negativament, i se l'anomena gilós. El gilós considera la seua esposa com a objecte de la seua propietat i constitueix el principal impediment per a que el trobador aconsegueixi el joi o felicitat amorosa.
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guilhèm d'Aquitània, al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard I Cor de Lleó. També podem anomenar a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabru, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les trobairitz), sempre de la noblesa com la comtessa de Dia.
L’estatus real de la dona a l’edat mitjana no es corresponia amb l’elevació de la dama de la poesia de l’amor cortès.
Tot al llarg de l’edat mitjana les dones foren els peons del homes. Segons la classe a què pertanyien, visqueren en diferents estats de confort o de misèria. Solament en algun cas molt excepcional tingueren veu en el seu propi destí. La dona adolescent, fins arribar a l'adolescència, era propietat del pare, que s'encarregava d'alimentar-la i d'educar-la fins que es casava i passava a dependre del marit.
El casament, creat per l’aristocràcia, era un contracte polític i econòmic destinat a enfortir aliances i a garantir la propietat de les grans famílies de terratinents
L’amor i l’afecte tenien poc a veure amb el matrimoni. La dona havia de parir fills, i el seu èxit en aquesta funció era la mesura de la seua utilitat. Si fracassava una i altra vegada, ja fóra perquè era estèril o perquè només paria filles, era repudiada i tornada a casa dels seus pares o col·locada en un convent. No tenia cap defensa legal, ni se li permetia estar sense marit durant molt de temps; el repudi era seguit d’un nou casament tan aviat com es trobava el marit adequat. En cas d'adulteri provat, el marit podia matar la dona i la llei no ho considerava delicte.
L’església considerava les dones com a encarnacions d’Eva, que fou la primera pecadora. Els misògins més assenyalats d'aquells temps consideraven la dona com la porta del dimoni, la patrona de la perversitat, la mossegada de la serpent. La procreació era un mal necessari i per això el matrimoni s’acceptava, tot i que amb desgana.
També hi havien dones trobadores anomenades trobairitz, que van ser poetes occitanes del segle XII. Les trobairitz eren dones que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a l'Edat Mitjana
Les relaciones amoroses citades pels trobadors i les trobaititz guarden relació amb algunes relacions amoroses de l’actualitat. Avui en dia encara hi ha gent que es casa per la conveniencia; però, es clar, també hi ha relacions en l’època trobadoresca de carácter amorós, al igual que en la actualitat.
